Història d'Ivars d'Urgell
Petits retalls d'Història
Fundació d’Ivars d’Urgell
Els orígens d’Ivars d’Urgell es remunten al segle VIII, en un moment en què el Principat estava sent envaït pels sarraïns. Els invasors es dispersaren i s’instal·laren per tot el territori, si bé preferentment es quedaren en els llocs reduïts que reunien una característica comuna: l’aigua. Així, en aquesta època, els musulmans van fundar tot de pobles que avui dia identifiquem gràcies al seu topònim Àrab, com Alguaire, Alcarràs, Alcoletge, Ivorra, Ivars de Noguera i Ivars d’Urgell.
«Ivars» significa «terra d’aigua». L’aigua és, doncs, la causa primera de l’assentament dels musulmans en el poble d’Ivars i provenia de la font de Santa Maria, ubicada al Camí dels Pouets, tot omplint les basses del poble, que, si bé no n’hi havia prou per convertir al regadiu els camps de la zona, si que n’hi havia suficient per a la irrigació l’horta d’Ivars, que ocupava un bast territori. També s’ha apuntat un altre possible motiu de la fundació d’Ivars i és la presència del gran estany que, degut a les seves contínues dessecacions, proporcionava sal, tot i que no s’ha pogut demostrar que els Àrabs l’explotessin.
Al segle IX, els francs van conquerir la Catalunya Vella. Els comtats es feren forts, especialment a partir del Capitular de Quersy i els de la Marca Hispànica començaren a independitzar-se del jou franc. A partir de Guifré el Pilós, Comte de Barcelona, es va iniciar una forta voluntat d’expansió que els dugué a reconquerir la Catalunya Nova.
Armengol IV, Comte d’Urgell, conquerí Ivars d’Urgell als sarraïns, esdevenint aquest poble l’últim en ser ocupat en l’activitat reconqueridora del comtat d’Urgell, que topà amb el de Barcelona al sud. Armengol atorgà Ivars al Capítol del Bisbe d’Urgell. La primera referència de l’Ivars reconquerit és de l’any 1090, en què Ivars és qualificat de «quadra». En una torre o casa forta s’hi devia instal·lar un personatge de cert rang encarregat de la colonització del territori, tot repartint alous entre els habitants i protegint-los, a ells i al territori, de qualsevol atac. Així doncs, per mor de possibles ràtzies dels sarraïns, es varen edificar torres o castells als emplaçaments reconquerits per tal de resistir millor un atac de semblants característiques.
La primera referència històrica de l’existència del castell d’Ivars la trobem al tombant del segle XI al XII, quan Guillem Arnau, ardiaca del Bisbat d’Urgell i futur bisbe, cedeix a la canònica de Santa Maria de la Seu tot el seu patrimoni familiar, incloent-hi el castrum d’Ivars. En més d’una ocasió, el fet d’estar a tocar del senyoriu dels Anglesola provocà maldecaps al Capítol d’Urgell. Sembla que per tal d’acontentar als Anglesola, el bisbe d’Urgell i els canonges de la Seu, cediren a Arnau Berenguer d’Anglesola el feu del castell d’Ivars, tot i que es reservaven per a ells dues terceres parts de la dominicatura dels alous per l’obra de Santa Maria de la Seu, mentre que la restant seria per al feudatari i els castlans. Anys desprès, sembla que els Anglesola es volgueren fer amb el complet domini d’Ivars, cosa que provocà que es demanés la intervenció del papa Alexandre III en favor del Bisbe d’Urgell, que amenaçà amb excomunicar al senyor d’Anglesola si no tornava el que devia al Bisbat.
Des de la Reconquesta fins a les acaballes del segle XVIII, Ivars d’Urgell fou dominat territorialment i jurisdiccionalment pels canonges de la Seu d’Urgell, i esdevingué un poble primordialment eclesial.
Inici del poble
La fundació del poble l’hem de situar a la Plaça Segarreta, on s’hi edificaren el Castell (avui en dia Cal Castellet) i un seguit de cases pairals que en un moment formaven un cercle tancat, sense necessitat de muralla perquè les parets exteriors ja feien aquesta funció. El Castell d’Ivars fou la residència dels castlans de la casa dels Anglesola i dels encarregats de fer treballar les seves terres, i va ser, des de temps immemorials, el lloc de trobada i de reunió de la Universitat del poble. Mentre els castlans podien entrar-hi per la porta principal, els pagesos havien d’accedir-hi a través d’una porta situada a l’extrem dret de Cal Segarreta, on encara avui se la pot veure tapiada. L’entrada al nucli urbà era pel portal que hi havia entre Ca l’Engràcia i Cal Pataca, tot i que avui dia ja no existeixen ni el portal ni Cal Pataca i Cal Farreret.
El rei d’Espanya Felipe V es va allotjar a una de les cases principals de la Plaça l’any 1705, durant la guerra entre els pretendents de la casa de Borbó i de la casa d’Àustria.
L’església
El següent pas d’expansió del poble va ser per la Plaça de l’Església i va significar l’edificació de la resta de les cases pairals del casc antic i la construcció d’un altre portal, que unia la cantonada de cal Sant amb la de l’església. L’església que avui en dia es conserva no és l’original dels segles medievals. De la mateixa manera que amb l’ermita, la Guerra de Successió i la Guerra Civil van suposar la pèrdua de molta informació sobre els seus orígens, però, així i tot, es calcula que es va fer construir entre els segles XI i XII. L’any 1785, el Bisbe d’Urgell va fer arribar una carta al doctor Antoni Segarra —a qui ara està dedicada la plaça— en què li transmetia el coneixement que tenia del ruïnós estat de l’església romànica, i els exhortava a construir-ne una de nova, que es va fer amb “la millor pedra” de la gravera de Preixana, segons dicta una acta de l’Ajuntament del moment. No obstant això, per la façana s’utilitzaren moltes pedres de l’església romànica.
L’ermita "Mare de Déu de l'Horta"
La llegenda diu que un pastor de Barbens trobà la imatge de la Verge dalt d’un arbre. Donat que semblava que la Verge volia quedar-se a Ivars, decidiren erigir-li un temple a mig camí entre Ivars i Barbens (avui en dia l’ermita es troba en ple Ivars, fins al punt que té el col·legi municipal al costat i un parc perquè hi juguin els nens). La construcció d’una capella per albergar la mencionada imatge data de la primera meitat del segle XIV, si bé no és fins la segona meitat del segle XVII que es construí el temple de l’ermita, un exemple de transició entre el Renaixement i el Barroc.
Els pagesos adoraven la verge per demanar aigua que irrigués els camps de secà i evités les sequeres que provocaven passes de fam. Al 1703, es té documentada la primera treta de la Verge de l’Horta, que consistia en dur la imatge en processó pels carrers del poble, seguida per una comitiva dels veïns dels contorns. La treta de 1825 és especialment recordada donat que arribà a congregar pagesos de fins a quaranta pobles. Amb la desamortització de Mendizábal del 1835, l’ermita i els seus territoris foren expropiats i començaren els intents per part dels ivarsencs de recuperar-los. Cal recordar que en aquells temps de fervent religiositat, molts individus feien les seves deixes testamentàries a l’ermita en forma de finques i diners.
Els cementiris
El cementiri antic es trobava darrere l’església. A la segona meitat del segle XIX, va quedar desbordat amb motiu d’una forta epidèmia que va patir el poble, i es va decidir traslladar-lo a la Rabal Nova, actual carrer Ermita, i en el seu lloc hi van ubicar la rectoria del poble. Finalment, el cementiri actual acull les despulles dels ivarsencs des del 1905.